L‘altres Límits és una via menor, que li treu tot el suc a un pany de paret on la Roca Alta es desdibuixa. Això no obstant, la tercera tirada és ben bonica, una placa d’aquelles tan típiques de la zona, amb les seves franges i uns bonics moviments en bavaresa. Les reunions són tot un…
Quan la part central de la Roca dels Arcs perd empenta trobem una sèrie de vies més modestes però prou interessants per passar un dia d’escalada clàssica sense gaires mal de caps. La Bukanan n’és un bon exemple. De grau moderat i amb passatges prou interessants, brinda l’oportunitat de gaudir un cop més de l’excel·lent…
Via equipada perquè el personal gaudeixi del millor calcari de la Roca dels Arcs. A voltes esdevé il·lògica per no tenir més espai, fins i tot arribant a trepitjar en un parell de trams a la clàssica Montse Pueyo. Malgrat tot posseeix trams realment bonics on només ens haurem de preocupar d’encintar la següent xapa,…
Quan pensem en Vilanova de seguida ve al cap la Roca dels Arcs, el Pilar del Segre o la Roca Alta. No obstant si rasquem una mica també trobarem alguna via prou interessant malgrat no estigui a cap de les parets amb més solera.
La Montse Pueyo segueix la lògica que marca el diedre que domina el sector, fent marrades quan aquest es torna impracticable, per brut o per difícil, seguint així, els cànons clàssics de cercar sempre el camí més evident. Menció especial per la cinquena tirada, una placa de franges absolutament agraïda, un gaudi pel sentits. En…
Recentment re-equipada, la Pastelina viu una segona joventut. Amb una part inferior reeixida, esquitxada de passatges prou engrescadors, poc a poc va perdent empenta i la paret ambient. Ràpida, de dificultat moderada i bastant equipada, passarem amb un joc de fissurers o de friends fins al #2 de Camalot.
Sens dubte, per l’escalador d’esperit clàssic la Wild Planet és la via de la paret. Central, arrogant i tremendament lògica, serpenteja pel mig de la Roca dels Arcs esquivant estratègicament els extraploms que li van barrant el pas. Tot i tenir un parell de tirades amb passos d’artificial es tracta d’una escalada bàsicament en lliure,…
La Lleida fou la segona via oberta a la Roca dels Arcs després de la Tàrrega i la primera que s’atreví amb el pany central de la Paret. Escalada de tall clàssic, cerca el traçat més lògic en un ambient vertical, trobant els punts dèbils i oferint-nos trams de gran bellesa, com l’aèria diagonal de…
La Camel és la clàssica del sector i la més repetida juntament amb la popular Necronomicon. Poca aproximació, dificultats molt assequibles i passatges engrescadors sobre bona roca generosa en preses de totes mides són motiu suficient per atreure al personal. La via es troba equipada amb parabolts, tot i que un petit joc de tascons…
Hi ha llargs que costen d’oblidar, no per difícils, sinó perquè mentre els fem senzillament ens sentim genials. El tercer llarg de la Pornostar és d’aquesta categoria, on només hi cal el violinista per posar-hi música o les cheerleaders per seguir animant. Franges horitzontals de franques preses, continuïtat i grau amable. Si a això li…
La “Mar de Núvols” és una bonica via que ens permet de fruir de les immillorables plaques de la Paret de Zaratrustra a un preu molt baix. Només ens caldran 8 cintes per repetir aquest divertit itinerari de caire esportiu, totalment equipat i farcit de preses i cantells generosos on podrem gaudir d’una bona escalada,…
A l’oest de la Roca dels Arcs, l’escut principal de la Roca Alta destaca imponent i llaminer, oferint-nos una de les vies més repetides de la zona: la Peque Mantecas. De caire marcadament clàssic, l’itinerari va cercant les debilitats de la paret en un recorregut serpentejant i de dificultat mitjana. Hi destaca especialment la primera…
L‘any 1978 en J.Vidal fent cordada amb en J.Murciano enceten amb aquesta via les obertures a la Roca Alta. Dedicada a la memòria d’en Joan Enric Farreny, la via va a buscar el diedre més evident de la Roca Alta, seguint la lògica més clàssica al peu de la lletra. Atlètica i mantinguda, amb el…
La Tàrrega és la via degana de la Roca del Arcs. De tall 100% clàssic, va guanyant metres buscant el terreny més accessible de la forma més elegant possible. La via resta des-equipada i és un bon terreny de joc per practicar l’auto-protecció, sempre amb unes dificultats molt raonables. Per tal de repetir-la caldrà dur…
Quan per la seva banda dreta la Roca dels Arcs canvia d’orientació, quedant encarada a l’est, trobem el que potser són les vies més accessibles de la paret. Juntament amb la Camel, la Necronomicon és la clàssica del sector. Via de dificultat mitja, vertical i amb bona roca, ens reserva moments de qualitat, com la…
A l’esquerra de la popular Camel, just quan la paret de la Roca dels Arcs canvia d’orientació i comença a mirar descaradament cap al sud s’enfila la Navarro. Una via de tall clàssic, vertical i assequible. Pràcticament desequipada, és una bona opció per practicar l’autoprotecció alhora que gaudim d’un bon calcari i un entorn genial….